20110416 - Raid de Sant Quintí de Mediona

por demolitsteam Dl Maig 02, 2011 5:48 am

Never say never again .....

Doncs això, que com no vaig trobar parella un altre cop ... elit solo un altre cop, jejejeej

Res, el divendres tiro cap a sant quintí, amb una paradeta a sopar a sant guim. Arribo a temps de posar-me a clapar i llestos. Al matí m'aixeco ja amb el cuquet de començar a competir, esmorçar, cafè al bar de guardia (definitivament els bars són un dels millors invents de la humanitat, jejeje), preparar la ferralla i a per feina.

Aquest cop la cosa pintava millor. Per una banda la comissió de competició del meu equipo, després d'un estudi finançat amb fons feder i tota una sèrie de reunions, havia decidit implantar unes millores en el material de competició, que bàsicament consistien en que el cony de motxila pessés menys!!!. Vaig agafar el camel petit, amb menys coses (res de nevera per les cervesses, assecador de cabells, roba de mudar i coses per l'estil) i a més vaig penjar una bosseta al sillín de la bici per deixar-hi el kit de reparació. Amb aquest camel entra tot més justet, i les bambes van lligades per fora, però és molt cómode i el pes es nota. L'altra millora no era pròpia, sinó que aquest raid tenia unes característiques bastant més civilitzades: 47 km's i uns 1500 d'acumulat.

Res, briefing, esperar una estoneta i a correr, els bons, en una urbana per dins sant quintí. Bastant dret però bonic, amb el seu encant. Pico les balisses amb tranquilitat i de bon rotllo i entrego el mapa. Ara em toca patejar una estona fins a una ferrata per un corriol entretingut. Quan arribo allí el primer que pregunto és on està la màquina dels nombres. Deu ni do quina gentada. M'esquipo i em disposso a estrenar, o millor només passejar, el dissipador que m'he comprat per l'ocassió. Començo la ferrata i vaig tirant sense problemes. Em noto el braços de mots dies de no fer res digne de menció amb ells, però sense massa incidents. Un parell de ponts de sirga que no m'acaben d'agradar i arribo al final. La veritat és que amb les ferrates tinc sensacions oposades: A vegades em tiren molt i a vegades penso que vaja pèrdua de temps.

A patejar un altre cop fins a la sortida, i a partir d'aquí comença el primer sector de bici. Navegació sense massa dificultat però unes pujades matadores. Pico les fites pertinents i arribo al següent sector de canvi. Menjo alguna cosa, em canvio el calçat i a patejar un altre cop. Només començar veig com un altre participant es casca una nata en bici de les impressionants, baixant a tota castanya per una pista. Paro una estona a auxiliar-lo, i quan veig que la cosa ja està controlada continuo patejant, evidentment amunt.

Ara començo a entendre perquè al briefing ens han dit que no tiressim massa camp a través: Això és un pedregar acollonant i a més fora dels corriols hi ha uns garrics que semblen alambrades de trinxera!!. Trobo a faltar anar de llarg, o com a mínim unes polaines o mitjons alts, i això que casi vaig més pendent de no esgarrinxar-me tot que no de la navegació.

La primera fita està en un lloc amb unes vistes acollonants. El més divertit és que quan estic arribant a ella en trobo de sobte a la punta d'un precipici, i mentres estic intentant entendre que passa aquí veig un cap que surt d'un forat de terra com un talp. Resulta que per arribar a la fita s'ha de descendre per un carrero estret entre parets de pedra, tot desgrimpant entre elles, molt xulo, fins que a la part d'abaix hi ha una agulla de pedra digne de bones fotos. Pico, i torno a remontar pel mateix lloc.

A partir d'aquí tota la navegació és per dins d'un bosc molt xulo, per corriolets una mica bruts. Em perdo alguna vegada però res massa significatiu. Arribo a la cova, em posso el frontal i cap dins. Pico la fita sense complicacions i a tornar a caminar. Ara la navegació ja es una mica més complicada, amb diverses possibilitat i on equivocar-se pot significar una excursió important pels garrics. Pico les següents fites, mentres em vaig trobant altres equips que sembla que es barallin amb ossos de les rascades sagnants que porten.

Aconsegueixo picar totes les fites del sector, menys dues opcionals per a élit que estan dins de lo brut i se'm fan massa costa amunt. Torno a pillar la bici i m'agafa una baixada psicológica per cagar-se. Hi ha una navegació que fa pinta de poder-se complicar molt, i després resulta que les balisses de bici la majoria estan dins del circuit que acabo de fer a peu. ufff, no mola. Com que veig que no tinc el cap fi i de temps no vaig sobrar decideixo retallar una mica i saltar-me alguna fita. La cosa de moment em surt bé, i encerto el camí clau per poder sortir del forat on estic, i a més em sento fort, pujant corriols técnics dels de tirar de potència amb bastant alegria, com si estigués fresc.

Pico la primera fita i tiro cap a la segona, i aquí em torna a passar el de sempre: O tinc sang per les cames o per el cervell. M'equivoco en una cruïlla d'una forma bastant matussera, i a més com que també s'equivoquen amb mi dos equips més la cosa em costa d'adonar-me'n. Quan ho veig clar ja estic molt perdut, i amb massa distància i poques ganes-temps per corregir-ho. Decideixo tirar pel dret per un cosa que sembla un corriol i que s'acaba convertint en una trialera de pedres sueltes com a melons, que m'acaba de menjar la moral. Ja només tinc ganes d'arribar a alguna carretera i tirar recte fins a la furgo per plegar. Em sento fos, desanimat i una mica emprenyat, m'agafa mal rotllo.

Quan estava en lo més profund d'aquest pou mental surto d'un corriol i m'espetego de morros en una fita!!!! Em puja els ànims com un gel d'esperança i torno a estar centrat en la carrera. Curiós com funcionem a nivell mental, i que ràpid que es passa de la glória a la merda o al revés. Pico una parell de fites més i empalmo el darrer tram de run&bike, que jo a l'anar sol faig en bici. És per dins un corriol que bordeja, a estones per dins, un rierol, i és maco, però jo ja no estic per gaires alegries. Em passo una fita d'una manera incomprensible, pico la següent i ja només tinc ganes d'arribar.

Un cop a meta tenia que tornar a canviar-me per anar a fer la tirolina, però no en tinc ganes. Estic mentalment fos i el genoll em molesta una mica de tanta pedra, i tot i que no em sento especialment cansat decideixo acabar aquí. Com a carrera l'haurem de catalogar de desastre, però hi ha dies per tot.

Menjo una mica, la faig petar amb gent de per allí i cap a lleida falta gent.

Salut!!!